Ahir vaig anar a recollir el meu títol universitari oficial de Llicenciat en Traducció i Interpretació.
Sembla que era ahir quan em llevava a dos quarts de set per arribar a la facultat a quarts de nou, i resulta que ja fa gairebé 3 anys que vaig acabar la carrera.
No acostumo a publicar entrades autobiogràfiques, però avui faré una excepció. Després de tot, la meva experiència pot ser útil per als futurs estudiants de Traducció.
Tot va començar el 1998, quan vaig acabar COU i, per tant, la vida d’institut. Després, vaig haver de fer la ‘selectivitat’, com tothom, i una prova d’accés per a la Llicenciatura de Traducció i Interpretació.
La prova d’accés consistia, si no em falla la memòria, en resumir un text en català, resumir un text en francès i explicar en català el contingut d’una exposició oral en francès.
Pocs dies després de fer la prova, em van trucar per telèfon per comunicar-me que havia estat declarat apte i, per tant, podia matricular-me.
Per matricular-me, havia d’anar a l’oficina de Gestió acadèmica de la facultat un dia concret a una concreta. Tot i així, entre cues i problemes burocràtics diversos, vaig haver de dedicar-hi tot el matí.
Un cop superat el primer tràngol de la vida universitària, ja només calia esperar l’inici de les classes.
El primer dia va ser bastant caòtic per tothom.
Fins al curs 1997/98, la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona estava ubicada a al costat de la Facultat de Medicina, on ara hi ha el SIM.
El curs 1998/99, el meu primer curs, van traslladar-la a un nou edifici que havien construït expressament per allotjar-la.
Per tant, a la confusió pròpia del fet d’iniciar una nova etapa de la vida, s’hi afegia l’estrès de començar la carrera a un edifici que, tot i ser totalment funcional, encara estava d’obres.
Això comportava petits problemes, com alarmes d’incendi que s’activaven amb el fum dels cigarrets, sales mal climatitzades on et mories de fred a l’hivern, sales d’interpretació amb acústica deficient…
Però no tot eren problemes, teníem els ordinadors més moderns del campus 
Durant la carrera, has d’anar prenent decisions importants que arrossegaràs tota la vida.
En primer lloc, has de triar la llengua B (primera llengua estrangera), que és la que defineix la carrera.
Cada llengua B té la seva pròpia nota de tall de la selectivitat i la seva pròpia prova d’ingrés. Per tant, és important escollir-la bé.
Un cop saps la llengua B que faràs (és a dir, quina carrera faràs), has de triar la llengua A (llengua materna: català o castellà) i la llengua C (segona llengua estrangera).
Quan ho tens tot, et pots matricular de primer. Cal tenir en compte que si canvies d’opinió en algun moment, hauràs de rematricular totes les assignatures relacionades amb la llengua que vulguis canviar. Per tant, és millor pensar-s’ho bé abans.
A segon cicle, després de superar primer i segon, has de començar a triar assignatures optatives i de lliure elecció (així funcionava quan jo era estudiant, ara pot ser diferent).
Aquest punt també és important perquè pots triar si vols fer un itinerari concret, que es reflectirà al teu títol, o si vols cursar una sèrie d’assignatures no relacionades entre elles.
Quan jo estudiava, hi havia tres itineraris possibles: segona llengua C (el que jo vaig triar), interpretació de conferència i traducció especialitzada. Si no feies itinerari, havies de consumir els teus 20 crèdits d’optatives i els 30 de lliure elecció de la manera que més t’agradés.
Al final de tot, quan acabes 4t, et queda l’última decisió de la carrera: seguir estudiant o treballar.
I si tries treballar, pots triar una feina relacionada amb la traducció (molts cops passa per fer-se autònom) o fer qualsevol altra cosa.
Fa un any, a Tradubits: Es prepara la segona part de Peter Pan
