Fa poc, una agència em va passar un encàrrec de traducció i, com és habitual, venia acompanyat d’un seguit d’instruccions a tenir en compte.
El client final és una coneguda empresa nord-americana que ofereix serveis i productes relacionats amb les telecomunicacions. No puc donar més detalls perquè he signat una contracte de confidencialitat.
El cas és que, entre altres coses, em van enviar la guia d’estil per al català del client en qüestió i, naturalment, la vaig llegir sencera abans de començar a treballar.
La guia d’estil parlava de com traduir algunes paraules clau, com dirigir-se a l’usuari, quines fonts de referència es consideren vàlides i quines no, si el traductor té més o menys llibertat de creació, etc.
En un apartat, la guia feia referència als topònims i, sorprenentment, indicava que la referència principal per trobar la versió catalana d’un topònim era una pàgina que vaig crear jo fa uns quants anys: Llistat multilíngüe de països i regions.
Segons la guia, si un topónim no sortia a aquesta llista (cosa força probable, perquè només vaig llistar els noms dels països) s’havia de consultar la Gran Enciclopèdia Catalana.
En veure això, vaig sentir una mica d’orgull dins meu i em va venir el cap un eslògan de l’era pujolista: “La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur.”
Technorati Tags: topònims, països, traducció, referència, guia d’estil, orgull, reconeixement, mèrit, feina, fronteres, futur, Traduïm
3 Comments so far (Add 1 more)